richard hamilton vs. james joyce

“l’any 1949 vaig fer un conjunt d’estudis per a una sèrie d’il·lustracions de l’ulisses. joyce tracta cada capítol o episodi del seu llibre amb un estil diferent i jo vaig intentar fer un equivalent pictòric dels salts estilístics de joyce: un aiguafort per a cada capítol. vaig abandonar el projecte en no trobar un editor”

richard hamilton

les il·lustracions per a la gran novel·la del nostre segle mai varen acompanyar el llibre. richard hamilton, però, va continuar reprenent el tema fins als nostres dies, amb l’obsessió que el caracteritza per fugir de l’estil i per explorar, amb un gran mestratge, diverses tècniques gràfiques. com el seu admirat duchamp, sent una animadversió tan visceral com intel·lectual cap a l’empremta personal, l’idiolecte fix d’un artista. com duchamp, hamilton no escull del vast diccionari de la natura sinó del gran repertori d’imatges que procedeixen de l’alta i baixa cultura. i com al seu antecessor, la cuina del pintor el repel·leix, encara que es delecta en la manualitat del gravador i en les variants subtils de la representació que a manera de “joc d’errors” posen a prova la nostra capacitat de percebre i de desxifrar una imatge i així, parafrasejant el collage d’estil joycià, veiem la figura massissa de buck mulligan l’enorme mà del qual recorda el colonialisme del picasso neoclàssic, agredit pel desgarbat personatge de darrere, el sumultaneisme de “the transmogrifications of bloom”, el cubisme suau de l’escena de l’enterrament, la perspectiva des de dalt i distorsionada de l’escena de bloom a la banyera, la ironia cap als dibuixos clàssics d’anatomia amb les seves imaginatives analogies (en una altra versió de la mateixa escena) i aquest descarnat degas a “yes” (segurament molly bloom estesa, nua, sobre el llit). l’apoteòsi d’aquesta successió d’estils la constitueix in horne’s house on conviuen una màscara primitiva, un rostre de bellini, un jove extret de l’art egipci, stephen dedalus com a napoleó de gros i bloom com paul cezanne, en un savi conglomerat ple de força plàstica.

però esborrar el romanticisme de la petjada personal suposa també una poètica: la passió refredada, l’enciclopedisme, el sa i necessari humor cap a la cultura visual, el qüestionament dels cànons estètics.

victoria combalía

(extracte del catàleg número deu de la galeria cadaqués, editat en ocasió de l’exposició personal de richard hamilton a la fira ARCO 85, del 22-27 de febrer de 1985)