Arrancant els vels que tot ho tapen, pells que ens vesteixen i robes que ens representen, capes d’una cuirassa que ens protegeix i ens identifica amb allò que volem ser. Darrere d’un vel difús mostrem una representació del nostre paper, els actors són a l’escenari i el teatre és ple. Schleiermacher recull els vels del terra per tornar a vestir-los en un bastidor i reflectir, com en un mirall, l’espectador nu de disfresses.

El pas del cos arrossega la matèria del voltant, genera per contacte un buit, una no-presència, que acaba dibuixant-lo a l’espai. Els colors omplen les reserves, capa a capa els pigments doten de contingut i acoten l’escena. El rastre de la pròpia existència atrapa el temps viscut. Congela l’acció present, construïda de passat, i s’atura per observar com desembocarà en un futur.

S’amunteguen caixes de terra, contenidors per amagar, ordenar i classificar allò que som. Caixes per oblidar el que vam ser, caixes per emmagatzemar en un racó i tenir-les però no obrir-les.

Volant cap als déus a Ícar se li va fondre la cera de les seves ales, avui la calor ve donada per la il·luminació de nits artificials. Voletegen papallones nocturnes intentant elevar-se més que els altres. Vol de mantega fosa per la calor dun punt de llum intermitent. L’equilibri dins del desequilibri a la corda fluixa lligada al finit, marca la tensió del caminar indecís. Penja de la corda el vestit per a un somni, robes per a la il·lusió de la princesa per un dia. Del desig al record despert. Avança la seqüència del moviment humà. Camina i s’atura, reprèn la marxa amb la incertesa del camí marcat sobre un terra que es mou imperceptiblement en una altra direcció.

La transparència ens representa per un moment la nua realitat, al mirall ens hem vist amb un cos diferent, interpretant un nou paper.

R.C.