Google com a divinitat oracular · Misticisme tecnològic o apocalipsi? Pensament en vertical i matèria pixelada · Pas de la imatge del real a la imatge virtual i de la imatge virtual a un real virtual · Sistema operatiu igual a sistema manual, igual a sistema en xarxa · L’art tecnològic és una pròtesi de l’art de sempre amb un nou coneixement derivat de la cultura internàutica.
“Pensament vertical i iconografia googleriana” és una exposició que presenta l’obra dels artistes Paco Chanivet (Sevilla, 1984) i Carlos González Boy (Puerto Real, Cadis, 1983), dues aportacions novíssimes de l’art derivat de l’ús tecnològic i les apropiacions postmodernes . D’aquesta manera la galeria cadaqués dos, que s’ha caracteritzat per presentar l’esperit de les noves tendències en art, des de l’art concret i el pop, a l’art conceptual i a la primera postmodernitat, ara arrisca, presentant un canvi de percepció, de manera, de tècniques i de suport: l’art informàtic.
Paco Chavinet fixa el ratolí a manera de frottagge informalista sobre un fragment d’una imatge fotografiada a una superfície. Si les figures del real han estat assaltades per les avantguardes pictòriques buscant a la no forma una bellesa inèdita, a la sèrie Scroll, el moviment queda fixat, com a les pioneres fotografies futuristes. L’espectador viu immers dins el riu del moviment. El temps de visió ha estat accelerat tant pel pensament com per la virtualitat. Amb aquestes imatges, l’autor pretén inaugurar una mirada habitual, afectada irreversiblement per la tecnologia analògica.
A Hiperpoesia 1.0, els poemes escrits per Paco Chavinet han estat traduïts a altres llengües a través no de l’habitual experiència de l’autor-lector-traïdor subjectiu sinó de sistemes de traducció estàndards ficats dins la xarxa. Així, l’autor pretén que allò que era subjectiu traspassat a objectiu pel Google traductor sigui vist pel lector com a experiència de llenguatge alterada. A través dels programes de traducció simultània, el pas de l’espai cultural local pel global i novament al local ha transformat radicalment la matèria i el sentit del codi de la comunicació.
Carlos González es dirigeix a Google com si a l’època dels romàntics busqués l’enigma oa l’època dels positivistes la dada. Google vindria a ser l’univers extern del llenguatge, on hi ha fonts i coneixements. Google també és un espai sense distinció entre el text i la imatge. Introduïu el terme “apocalipsi” que us facilita una selecció d’imatges. L’autor, sense inspiració, es limita a transcriure allò que li és donat i passa les imatges fotogràfiques en imatges dibuixades a través d’un calc amb tinta negra. El sistema de còpia, arbitrari, ens ofereix la possibilitat de treballar amb tècniques calentes i sensibles una operació freda.
Una de les grans preocupacions de l’art ha estat poder representar en un espai bidimensional allò tridimensional i fins i tot eteri. A la cruïlla de l’espai i el temps es resolen les problemàtiques binàries, finalment tenim una mirada frontal. Tot i que la creació d’una cultura en xarxa que assumeix la tercera i la quarta dimensió, Carlos González replanteja la possibilitat de traslladar el món representatiu real a virtual. Com si la paret blanca, el quadrat negre de Malevitx, o el cub blanc minimalista fossin la primera o darrere de capa de la realitat visual (al virtual, el Photoshop). Transforma, en definitiva, lespai expositiu en una Interfície gràfica.
Aquests dos artistes són àngels caiguts o píxels en elevació, integrats tecnològics o apocalíptics?
Irene Altaió Carné
