I.- La història de l’art és una fletxa que posa en moviment diferents escenaris de la representació visual; l’art plàstic, però, se’ns manifesta des de la seva fixedat, tot deixant que el seu trànsit se’ns mostri a través de la quietud. El vol suspès i l’univers com una tela al sostre, com un pergamí a les fosques. Un temps aturat que és doncs alhora quiet i en moviment. En el treball artístic que Lluís Carulla Ruiz presenta a la Galeria Cadaqués, que va ser porta d’entrada de les més altes manifestacions internacionals de l’art concret, igual que per als membres que formaren part d’aquesta tendència, l’art es mou fins i tot quan està fora del seu context. L’art, no pas la història ni l’esdeveniment, és per a ells moviment. L’art concret, apartant-se de les clàssiques separacions entre idea i experiència, original i mimesi, forma i funció, poesia i ciència, va fer un gran esforç per sumar racionalitat i bellesa. També va saber posar en un mateix pla les dades fredes i abstractes dels nombres i les seves combinaciones limitades i harmòniques amb la investigació sobre l’il·limitat, consubstancial a tota recerca. El desenvolupament d’aquest art d’anàlisi tenia tant d’impràctic i especulatiu com tant més d’eficaç ho fou en les solucions formals estètiques de l’arquitectura i els objectes industrials que poblaren les urbs i les llars en la llarga revolució positiva i humanista que ocupà bona part de la vida moderna del segle xx. Que en les anades i tornades del nihilisme crític enfront de l’academicisme on acaba tota revolta i que al mig de la supeditació de l’art a la regla de la història, un artista prossegueixi uns tan elevats guanys, no deixa de meravellar qui això subscriu amb l’ànim de convidar-hi també els espectadors del present. Tanmateix, oberts com som, voldria posar cara a cara, per un moment, a fi de forçar-ne comparativa i elecció, les derives dels objectes gratuïts del neodadà, un segle després, i les formalitzacions pures del neoplasticisme abstracte i concret. I posaré com a exemples terminals el desvari de la no-raó en un cas i en l’altre el purisme de la no-irracionalitat. Primer en l’arquitectura juganera, metafòrica, irònica, tecnològica i altiva de les metròpolis, o després, en contraposició, l’arquitectura formal, lineal, rigorosa, ambiental i integrada en les petites poblacions rurals o costaneres amb tradicions culturals arrelades. Se’m pot, en efecte, objectar que el que és propi de l’arquitectura no ho és de l’art.
II.- L’art que practica Lluís Carulla Ruiz em recorda els gran moments de la història de les formes: el pla en oposició a la perspectiva, les superposicions en un pla bidimensional d’altres temps, la posada en moviment mental de l’artífex i l’experiment en les mans del visitador. També, el moviment i el joc de colors que modifica i diferencia tota superfície donada. Els seus objectes formen part del moviment perquè el moviment és dins de l’estàtic. No es tracta d’una representació visual de formes i formes amb paraules, sinó que allò que és intern a l’existència ens arribi. Al capdavall, la vida és moviment i ritmes que busquen un equilibri entre els molts altres sistemes. Sense diferenciar el llenguatge textual del llenguatge visual, hauríem d’acordar quines són les regles autònomes i quines les comunes i universals. La forma dels objectes escultòrics aquí presentats podria dividir-se en dues agrupacions: els sinuosos i els rectilinis. En uns hi veig l’abstracció de les lleis físiques i poètiques; en els altres, l’organització de la matemàtica. En altres termes, la lírica i l’èpica. Qui sap si per això els primers tenen un moviment proper a la natura, a la sinuositat del creixement en la llum i en el desgast dels elements naturals en lluita. Mentre que en els de línia recta, el moviment de la història s’imposa a través de superposicions de plans. En un, la força creativa; i en l’altre, la reflexió.
L’art de Lluís Carulla Ruiz deriva d’una tensió interna on el que és mesurable i ordenable pot ser també figura de la dansa, i a l’inrevés. El seu llenguatge tant pensa el que tenim al davant com provoca un moviment per situar l’espectador en un altre espai de representació inèdit. Hi hauríem de poder veure un drama del sentit psicològic i un drama del sentit de les formes. El subjecte humà hi és ben present. Deu ser per això que la teoria del color s’hi expressa amb semblant puresa.
III.- En conclusió: en un sentit literal l’obra de Lluís Carulla Ruiz pren partit al costat de les grans aportacions de l’art concret i del seu grau zero. Ens trobem en una renovació d’un estil neoavantguarda apartat de les exageracions expressionistes i la deriva deconstructiva. S’inscriu en la història i reprèn de bell nou els experiments i la sensibilitat d’una recerca impura, artística. Des d’aquesta fita, s’hi desplega un sentit al·legòric, una idea positiva de l’art com a forma i com a experiment de sensibilitat i, per igual, de coneixement. Adquireix l’artista una noble vicissitud moral: has de fer art i, en sentit anagògic, no només produeixes objectes sinó que has d’aspirar que aquestes obres transformin l’experiència de la realitat i fundin una realitat. L’art és la substància, no una eina. L’art ens afecta, ens mou. Viure al costat d’una obra d’art, en aquest cas de Lluís Carulla Ruiz, conviure amb ella, ens fa “ser” diferents de com érem. L’art no habita en una sala d’estar, sinó en la cambra de l’ésser. El lector haurà percebut que ens hem oposat a una concepció estrictament instrumental. Les escultures en moviment de Lluís Carulla Ruiz remouen les aigües estancades. En un moment, l’espai estàtic es revivifica. Com els mots o els sintagmes, les cèl·lules visuals prenen una activitat com el pensament contemplatiu. Un dinamisme quiet. Aquí, una quietud dinàmica, portadora de memòria. Les unes són com sanefes de ballarins, altres són pinzellades gestuals, i encara d’altres, com rotacions mecàniques celibatàries a la manera dels Man Ray i Duchamp. Diria que és material visual que pren un lloc a la ment i que posa en energia l’art a l’espai… perquè nosaltres som llenguatge dins un món físic i psíquic, còsmic i social. Sense separació. Sense peanyes. Art i tècnica, poesia i ciència.
