Per no perdre les formes

La fórmula, de tan simplista, ens hauria de fer enrogir: la diferència entre un artista i un dissenyador o un arquitecte —se sol proclamar— és que el primer, el creador per antonomàsia, actuaria amb total llibertat (o sotmès només a les regles que ell mateix es dicta) mentre que el segon, que sol treballar per encàrrec i amb objectius ben definits, seria esclau de la utilitat i dels resultats objectius de la seva feina. Res més allunyat de la realitat. Com no es cansa de recordar-nos, per exemple, Romà de la Calle, l’art, com el disseny, és un producte humà que es desenvolupa en un sistema social i cultural determinat. En aquest sentit, el sistema artístic (com tota la resta de sistemes) estaria indissolublement unit als altres (l’econòmic, el religiós, el polític, l’ecològic, i per descomptat el moral) en la formació d’un ecosistema que, per a ell, sempre és global.

La idea que ens hauria d’ocupar, i que Jordi Vayreda sembla voler actualitzar en cada un dels seus treballs és, per tant, la de detectar l’ecosistema al que pertanyen les seves obres bidimensionals o, com afirmava Christopher Alexander, quin és el seu «llenguatge de patró». Una pista important ens la regala el galerista Huc Malla quan afirma que «Vayreda és un artista concret que no fa art concret». El què dèiem: el vell somni de l’art concret (defensat per Theo van Doesburg, pare oficial de la criatura pels volts de 1930) passava per higienitzar les imatges amb l’objectiu de que no «remetessin a res diferent a elles mateixes». Amb tot, sabem que cada treball d’aparença concreta de Vayreda manté una relació, diguem-ne umbilical, amb el projecte tridimensional que hi ha al darrera (el Marítim vist com un ascensor de quadrats successius i de retícules gairebé escherianes en seria un bon exponent).

Però, i si invertim la direcció? Volem dir què passaria si fem cas a algú com ara l’arquitecte Peter Zumthor i desfem el camí per anar, de l’obra acabada, en direcció al projecte, a l’esbós, al grafisme més intuïtiu: «Normalment, el què tenim és una maqueta o un dibuix (la majoria de vegades una maqueta) i pot succeir que, en ella, s’hi apreciï una coherència, que moltes coses concordin; me la quedo mirant i em dic: si, tot encaixa […] És a dir, veig les coses com si ja estiguessin acabades». Ni més ni menys: la maqueta, el dibuix, el projecte, permeten «veure» les coses com si ja «estiguessin acabades» o, el que ve a ser el mateix, «com si ja s’haguessin construït».

La lliçó de Bruno Munari roman intacta: els seus «múltiples», com els treballs de Vayreda, no deixen de ser realitats intermèdies que es resisteixen a la catalogació habitual. Art? Disseny? I perquè no les dues coses alhora?

Eudald Camps / Crític d’art