No em pregunto “què fer” sinó “de quina manera puc fer”

Ja de jove vaig agafar impuls i em vaig tirar contra la paret que separa l’art de la vida, així vaig experimentar la dificultat de llençar per terra els sistemes totalitaris. Poc després vaig veure caure el mur que separa els sistemes polítics. Per construir un imaginari cal llençar la paret. Jo ho trec tot de l’art, de les imatges de l’art que viuen darrere la paret. En canvi, no trec res del que es diu o escriu sobre l’art.

Quan els núvols transparents de la història xoquen entre ells i s’ajunten, el cel és gris, el mar és gris, les fulles d’olivera són grises. Tot allò que és primigeni, com la memòria, és matèria grisa. L’univers es perd de vista i la vida comença a néixer. He fet baixar el cel a la terra i he cobert el terra de la galeria del gris de la memòria amb el metall plom, tan conductor com l’aigua del mar, que és el pòsit de la vida i la memòria.

A la línia de l’horitzó, he escrit amb neons els noms. Els noms són la bellesa. Aquí no s’inventa res, els noms estan inscrits a la natura. Jo no invento res. Jo només trobo. Jo tradueixo els fets dels homes que he trobat escrits a la naturalesa de l’art i de la ciència: les freqüències de les onades en un llac, cara est, cara oest, el temps dels primers compassos de l’obertura de Tristany i Isolda, de Wagner; la dicció en llegir un vers trobat de Valery: “Voici dans l’eau ma chaise de lune et de rose” (Heus aquí dins l’aigua la meva cadira de lluna i de rosa). La música dels números enamora, com l’art, com la poesia.

L’art ha substituït la religió. La planta de la catedral és aquí la planta de la galeria. El tron ​​de Déu -la naturalesa- el presideix. La cadira ha estat penjada al sostre, a les voltes celestes de la galeria. El portaampolles de Duchamp, l’acte més blasfem de la història de l’art, al sostre. Déu-Art treu la llengua i ens regala la bondat de la creació, això és l’art, això és la religió, això és la ciència, això és la música…vida. La catedral és el piano clavat a la paret, l’esquelet del piano, el pla de l’arquitecte.

Sóc l’arquitecte Déu i l’interiorista de l’Art.

La resta, el que m’agrada és l’esdeveniment, donar-te amor, fer de l’art un acte d’amor.

Jordi Benito