A l’era de la reproductibilitat tècnica anunciada per Walter Benjamin es modifica la relació entre el que fins ara havia estat l’original artístic i el seu espectador, de manera que, en el cas de l’art, la sacralitat del museu arriba a la quotidianitat de les pantalles. No cal dir que, en aquesta línia tecnològica i en aquest canvi conceptual sobre la manera de percebre l’art, la fotografia hi té un paper destacat. Fixem-nos com, a través d’aquesta, és possible ressaltar aspectes de l’original captables únicament a través d’una lent manejable o com l’espectador pot seleccionar, a través de la càmera, diversos punts de vista inaccessibles per l’ull humà però fàcilment assequibles amb la aplicació de certs procediments. És en aquest punt on cal situar les obres presentades de Joan Fontcuberta (Barcelona, ​​1955), un il·lusionista visual que reprodueix paisatges realistes que volen ser reproduccions dels que haurien inspirat pintors com Braque, Cézanne o Cuixart. La missió recau precisament a desvetllar – o potser generar encara més equívocs – entre allò que hauria de ser l’autoria i l’autoritat, aquesta última subjecta a interessos tan dispars com poden ser el mercat, les sales expositives, l’estil… Amb una conjunció lloable entre treball creatiu i teòric, les seves obres juguen amb l’ambigüitat, escodrinyen el revers de les aparences i exploren la naturalesa narrativa de la fotografia.