Les eines de talla se succeeixen sobre un bloc de pedra Ulldecona obeint a la mà de l’escultor. Incrustat en un cavallet, el vídeo mostra aquest procés d’impressió de forces i intencions sobre la matèria. Desfilen des de la radial fins al cisell amb el ferm propòsit de fer-la desaparèixer. Esculpir caminant cap als mínims, com a treball extrem del reduir, exemple de quedar-se en res. Estem davant de “Talla II 0.0”, del mallorquí Jaume Orejuela (Pollença, 1981). Potser certa curiositat es coli en qui miri aquest treball, destapant una antiga pregunta en l’art i en la vida: Del buit al ple o del ple al buit? Diuen que Miquel Àngel dibuixava homes i dones des de l’esquelet, descrivint-ne els ossos, després els seus músculs i tendons; després els seus òrgans i finalment la pell i la roba, donant-los forma; coherència; i fins i tot esperit, com adverteix Balzac a “L’obra mestra desconeguda”. Aquest llibre es va mantenir durant anys a la capçalera de Picasso, a qui va moure la fascinació per plasmar la multiplicitat de punts de vista de les figures confiscada dels artistes africans. Als grans de la nostra literatura els ha impulsat l’instint d’expressió mitjançant paraules rubricades sobre paper. Tots, escriptors; escultors; pintors, han domesticat el seu afany creatiu fent ús d’alguna disciplina. Per irreverents o transgressores que siguin en les seves formes, les obres dels artistes —tant les d?ahir com les d?avui— estan xifrades en alguna disciplina. Repassant referents més propers en el temps, a Francis Alÿs li va desafiar el tàndem: “fer alguna cosa no condueix a res” i la seva contrària: “de vegades no fer res condueix a alguna cosa”, dues preguntes que el van portar a generar sengles projectes plens de poesia: “Paradox of praxis” (1997) i “When faith moves mountains” (2002).

A Jaume podria haver-li motivat la parella: “Sortir d’un lloc per anar enlloc”, “sortir de cap lloc per anar a algun lloc”, tant a “Talla II” 0.0, com a “Caixa”, Discoteca I “Top manta” i “Fill sobre ciutat”. Sortir d’enlloc per anar enlloc, i podríem llegir una audaç resposta a la lògica capitalista de producció i consum, que viu avui en el seu màxim esperpent i, per a alguns, amb molta esperança, en l’abisme de la seva decadència. El revés al món hegemònic i les seves lògiques imperialistes, que ens envolten i constrenyen, sinó escanyen. Passant a una dimensió formal del treball és possible i fàcil, veure “Talla II 0.0” com a atemptat contra tota tècnica artesanal. Per contra, aquesta peça suposa una investigació en aquest territori, ja que no rebutja la disciplina, ni tracta de renunciar a l’artesania, sinó que, situant-se en una altra, es lliura a cavalcar entre totes dues: balancejant-se entre la tècnica que requereix l’escultura i la que necessita l’enregistrament i la postproducció del vídeo: no centrar-se en un mateix mitjà o llenguatge que el constrenya —sinó en diversos—, per tal de no interrompre la capacitat d’expressió que el veritable artista és capaç, no és, sense però, una cosa nova. Respon ni més ni menys que al pas del temps, als avenços tècnics i teòrics que comporta. D’alguna manera, no acceptar els canvis que ens toca viure suposa renunciar a la nostra època. És savi apreciar la història, conèixer les circumstàncies i els resultats de temps anteriors, però també tenim la tasca de construir-la. L’estudi del passat és necessari però no suficient; és útil, però no actua per nosaltres. Avui els artistes potser pinten, dibuixen, esculpeixen i rubriquen menys, però dissenyen, graven, post-produeixen i mecanografien més. No per això, han renunciat a la tècnica, a la disciplina, o a l’artesania, sinó que han acceptat el canvi de paràmetres que els ha donat. I això que a ells els fa propis del seu temps, a nosaltres, que el presenciem, ens enriqueix. El treball de Jaume Orejuela té el poder de suscitar dubtes; aquest magnetisme que convida a pensar en qui se’l mira. Potser és perquè, com a manifestació cultural, prengui postura respecte al seu moment —en què tot sistema anterior sembla haver entrat en crisi—, perquè en certa manera respongui a les seves circumstàncies, però sobretot és per l’origen.

La seva obra sorgeix de conflictes entre el sentir de pertinença al lloc mentre no s’hi està i la caducitat de la memòria mentre avança el temps, parla del paper que hi juguen la frontera i la transició; com a record o oblit. Línies, taques i buits que Jaume redibuixa, delimitant altres horitzons. Això dota el seu treball de caràcter propi i autèntic, i defineix la unitat de la seva obra. Els canvis en les formes en què es manifesten els artistes no han alterat les seves competències: la veritable tasca de l’artista, que no es conjuga només a partir del nivell teòric, sinó des del pràctic; des de la més primària artesania de la matèria amb què treballi, ja sigui aquesta el llenguatge; la pedra; o les seqüències. Tot gran artista és primer un gran artesà. Un artesà davant de les eternes preguntes sense solució de l’ésser humà, sobre les quals no pot resoldre, però sí pensar; treballar; aportar altres punts de vista. Si pensem breument en una de les típiques pors de l’artista: la del “paper en blanc”, ens adonem que només es pot vèncer actuant. És clar que cal pensar, però cal actuar. La qüestió de si “del buit al ple o del ple al buit” no és res més que la repetició d’un dels dubtes que assalta des de sempre a l’ésser humà, juntament amb altres sobre el destí de la humanitat; de la seva espiritualitat, o sobre la naturalesa de la seva existència. Moltes de les obres antigues que avui mereixen ser recordades són producte dels qui, havent-se plantejat aquests interrogants, van voler expressar-se d’alguna manera que els transcendís. Així, pensant-hi periòdicament, les mantenim dins del nostre camp de pensament. Seguirem notant aquestes i altres pors, perquè continuarem pensant sobre els mateixos temes, transitant-los de manera incansable. El que canviaran seran les maneres d’acostar-s’hi.

Què seria de la història sense les visions plurals i particulars que generen els artistes amb el seu treball?