«L’Eros és una placa arcaica, prehumana, totalment bestial, que aborda el continent que emergeix del llenguatge humà adquirit i de la vida psíquica voluntària, adoptant les dues formes de l’angoixa i del riure. L’angoixa i el riure són les cendres denses que cauen lentament d’aquest volcà. »
Pascal Quignard
Tot i que Roger Cortés (R.C. a partir d’ara) utilitzi un maniqueu Eros i Thanatos per titular la seva exposició, és clar que l’interès de l’invent no es troba tant als pols abstractes d’aquest segment com als seus intersticis. En aquest sentit, Eros (o l’Amor) tindria la seva versió impura o bastarda (humana) en el sexe o la sexualitat (entesa com a experiència eminentment corporal), mentre que Thanatos (o la Mort) prendria la forma d’una mena de temor o por existencial que és la que sol acompanyar la majoria de criatures autoconscients. És a dir: Eros i Thanatos “només” serien els parèntesis definitius entre els quals s’escenifica el drama o la comèdia de l’existència humana.
Ens desplacem del binomi Amor-Mort, per tant, a l’ambigu paisatge descrit pel Sexe i el Temor. La definició més clàssica li devem encara a Virgili: “[el amor es] una ferida seca i profunda que crema com un foc sec o secret (gravi iamdudum saucia cura volnus caec igni)”)”; o Càtol, que considera l’estat sentimental com una malaltia mortal: “Oh, Déus, si sou piadosos, si concediu als homes alguna cosa més que el temor a l’hora de morir, dipositeu la seva mirada en mi ( em miserum adspicite), a la meva misèria. La meva vida ha estat pura. Recompenseu-me. Allibera’m d’aquesta pesta (pestem): l’amor, aquest verí (torpor) que glaça els meus ossos, que es destil·la a la meva sang, que espanta l’alegria (laetitia) del cor “… Bellesa terrible descrita pels autors clàssics que es troba a la gènesi de la nostra cultura i que ha resseguit de manera ininterrompuda la història de l’art sencer gràcies, en gran mesura, al fet de disposar d’un contenidor privilegiat que no és altre que el cos humà .
Aquí és on irromp amb força la proposta de R.C.: la seva preocupació per la representació del cos desemboca en una sintaxi feta de fragments que intuïm com l’única via “raonable” per poder entendre alguna cosa en relació amb el conflicte bipolar esmentat. Els elements amb què brega R.C. són Amor-Mort, Sexe-Temor i, és clar, la perenne lluita cartesiana entre el contenidor i el contingut, entre el pensament i el cos que ho suporta. La fórmula ens la regalava Klossowski a partir de la relectura sistemàtica de Nietzsche: “El cos en tant que cos ja no és sinònim d’ell mateix: instrument de consciència, esdevé pròpiament l’homònim de la persona”; un cos negat que es reivindica des del pensament vitalista i que l’art gairebé sempre ha preferit mostrar en la seva nuesa. O negar-se en la seva nuesa: un altre desdoblament, el del cos vestit que només es pot reconèixer plenament en els perfils literal de la carn, en la sinuosa i de vegades abrupta orografia. Estem parlant d’una escissió però, sobretot, d’una relació que pot escenificar –de moltes maneres i que R.C. soluciona (o problematitza més encara) gràcies a la manca de referents externs, gràcies al gran espai negre que engoleix com a quitrà els ex-vots que ell diposita.
L’exposició Eros & Thanatos, tot i contenir moments certament irònics, ens trasllada a un espai de transcendència que cada cop resulta més estrany enmig de les pràctiques artístiques contemporànies, massa preocupades per qüestions de sociologia elemental o directament immerses a l’astracanada de regust tecnològic. R.C. parla de l’ésser humà i de la presó pulsional; R.C. dialoga activament amb la història de l’art (es pot jugar a descobrir les pintures que s’amaguen darrere de les seves obres…) i, alhora, subverteix els gèneres (pintura i escultura) mitjançant una hibridació de llenguatges que conforma una de les seves característiques essencials. Al final, una gran ombra ens sobrevola. El problema que anunciava l’oracle que sempre és Jean Baudrillard: “L’univers no és dialèctic, està condemnat als extrems, no a l’equilibri. Condemnat a l’antagonisme radical, no a la reconciliació ni a la síntesi. Aquest és també el principi del Mal , i s’expressa en el geni maligne de l’objecte, s’expressa en la forma extàtica de l’objecte pur “. Cos convertit en objecte i a la inversa: l’espai indeterminat és l’únic contenidor capaç de suportar-los.
Eudald Camps
