Totes les poblacions tenen un skyline, o perfil muntat sobre la línia de l’horitzó i aquest skyline constitueix, de vegades, la principal imatge de marca de la població esmentada. Cadaqués té nombrosos skylines: el que va apuntar Meifrén a principis de 1900, situant-se d’esquena a la muntanya; el líquid-paranoic de Lidia Savana, a causa d’un boig amor no correspost pel dandi Eugeni d’Ors; el cubista analític que va descobrir Picasso a les seves embarcacions i carrerons; el rocós i barroc, ideal per a contrabandistes i bisbes putrefactes, que va enginyar Buñuel al costat de Dalí per a L’age d’or, l’auri punt de fuga modelat per Duchamp per cobrir el forat de la seva banyera, i fins i tot el tricòrnic Richard on moririen invariablement les cigarretes del pop Hamilton.
I deixo per al final el més important horitzontista, Narcís Monturiol, que va descobrir la verticalitat del fenomen, cavil·lant al Cap de Creus mentre rebentaven literalment els pulmons dels pescadors de corall. Monturiol va inventar el submarí, i va aprendre a navegar entre aparences dolces, amargues i salades. Anys a venir, Dalí identificaria el submarí amb la ironia, un meravellós vehicle que li permetia travessar el llindar de les aparences per arribar a noves i excitants realitats, i tot això sense que es notés gaire.
Jesús Galdón, esperança blanca de l’art espanyol contemporani, retorna aquest subterrani tema fent-li, és clar, la tornada. “De com dibuixar la línia de l’horitzó” no és una exposició a l’ús: no hi ha obres emmarcades a paret, al contrari, un bastidor gegantí amb tela ens dóna l’esquena per conduir-nos, mitjançant tres postes simultànies, a una gàbia-interior on es troba penjada una petita retrospectiva sobre el tema del límit o horitzó -en tots els sentits- de les aparences i el llenguatge artístic. Un núvol gegantí, fet amb el mateix material dels bastidors dels quadres, flota com un ictini de l’Allende marí. Vehicle exemplar, però també alternatiu a diferents intents cèlebres, com el de Cyrano de Bergerac, que va intentar arribar a la lluna lligant-se a un munt d’ampolles plenes de rosada: en sortir el sol, les ampolles haurien de tornar a casa, elevant-se cap al més allà; tampoc no hem d’oblidar aquí la prepúber Alícia, traficant d’anhels a banda i banda del mirall.
Si Duchamp va descobrir el doble fons de l’armari, on s’amagava la Mariée, Galdón incorpora el conceptualisme al barroc d’Alícia, Piranesi i les sacres converses de la Contrareforma. Juga amb les fronteres de la geografia, del gènere i de la física. Galdón és un hàbil jugador del Set i mig, sempre sap el moment just en què plantar-se. Si hom pensa bé, això tracta l’horitzó.
Ricard Mas Peinado
