The Flooded Rooms & Metamorphosis

Els nous treballs de Langan presentats a la Galeria Cadaqués Dos, The Flooded Rooms i Metamorphosis –amb música del compositor Jürgen Simposon– denoten certa continuïtat amb la trilogia anterior (1999-2002). A The Flooded Rooms, les lents distorsionen i sobreil·luminen una sèrie d’habitacions buides, inundades per l’aigua, en una casa de parets austeres i edat incerta. Metamorphosis és un encadenat de tres temes: la ciutat sota els efectes del vent i la neu, l’interior d’una casa on cauen flocs silenciosos, i la naturalesa nua mostrant tota la seva implacable força; muntanyes nevades, el mar embravit. En aquestes obres, endevinem les preferències estètiques i espirituals de Clare Langan: entre el cel i l’infern, quimeres contraposades, opta per uns llimbs alhora físics i simbòlics. Però si hi ha alguna cosa difícil de cartografiar, precisament, és el llimb. L’espai entre la frontera i el més enllà. La física i la metafísica tenen els seus doctors; la mirada interior a l’essència de la pròpia mirada, el cos estrany en el seu subjecte, disfressat bé de sublim, o de sinistre, surfeja a llom de l’oníric desnortat. És en la dificultat de la comprensió on brolla la poètica de Langan, més enllà de les catàstrofes naturals i de la desolació d’un espectador erràtic, a qui han sostret el destí. Sense concessions als efectes digitals, com si tractés de desxifrar l’escriptura visual d’un astigmàtic, amb filtres acolorits a mà, filmant la projecció, desviant el curs del significant, les naturaleses desbocades de Langan, projectades en una impossible cova de Plató, transmuten el dolor en estètica, l’experiència en fals record, el fred glacial, el vent etern o la calor sufocant en un punt de fugida argumental. Existeixen no interiors i no paisatges, la qüestió en cinema no és tant com ni on ni qui, sinó quan. I la manipulació del tempo i del muntatge ens permet entreveure la seva obra com una alquímia o una hermenèutica reversibles. De la mateixa manera que un bon quadre és igual de bo del dret que del revés, les seves projeccions es poden veure en múltiples direccions. El temps espai de Langan és el loop: en una cinta de Moebius és tan important anar més enllà que més enllà. Instal·lar-se al dolor fins a la insensibilitat, fins a la confortabilitat, és una opció tan ètica com el seu complementari.